El darrer espectacle d’Estudi Zero Teatre em situa davant diverses disjuntives, algunes de les quals mai no aconseguiré superar, almenys des de la meva vessant de crític. Què cercam amb el teatre com a expressió artística, com a fet cultural? Ha de ser precisament això, una expressió artística o pot servir, en ocasions, com a pur entreteniment? És incompatible aquest ‘pur entreteniment’ amb una dramatúrgia treballada?
5, Carrer Sans és un muntatge que funciona per a un ampli ventall de públic. Espectadors que saben allò que volen i que, pel que vaig poder comprovar, es diverteixen, riuen (molt) i fins i tot s’entusiasmen amb una concatenació de gags i ocurrències emmarcades amb una escenografia molt ben aconseguida – utilitzant totes les estàncies, els racons peculiars dels Teatre Sans – i basades amb la innegable vis còmica dels intèrprets (per cert, sorprenent Laura Dalmau, per a mi la menys coneguda) i en un humor bàsic, de línies gruixades, que se serveix dels malentesos, els jocs de paraules, el gest subratllat, la ganyota, l’astracanada, l’slapstick, la (magnífica) caracterització dels personatges…
És cert que allà hi trobam un tribut als còmics que es publicaven un temps, vivim per una estona enmig del caos de la ‘Rue del Percebe’, en tres dimensions, les penúries pròpies de la Mallorca dels 60, la picaresca, les il·lusions, la corrupció a petita escala d’uns estereotips que formen part de l’imaginari col·lectiu; i la ràdio de l’època i els primers televisors i la roba estesa entre balconada i balconada, i també els immigrants interiors d’una Espanya pobra i també les senyores i les criades… I tot plegat ens retorna curiositat o nostàlgia, depenent de la generació a la qual pertanyem.
Però com amant del teatre deman més. I com no puc dissociar les meves aspiracions com del resultat que observ, una obra així em planteja altres dubtes, menys filosòfiques que les d’abans, que es resumeixen en una pregunta: per què no aprofitar més i millor uns actors amb talent, recursos tècnics i ofici per explorar – tot i que sigui dins la comèdia – camins més sinuosos, més enrevessats, més provocadors? Està clar que a la companyia li funciona la fórmula i que no té perquè canviar, però per demanar que no quedi.
Els vostres comentaris