Aquest diumenge Iguana Teatre va celebrar els seus primers 30 anys. Com va dir el crític Xisco Rotger, si una iguana té una esperança de vida de 15 anys, aquesta companyia ja ha viscut dues vides. Dues existències plenes de feina, d’estrenes, d’èxits, de premis… i sobre tot de públic. Per molts d’anys.
(Article publicat a l’Ara Balears el dia 20 de desembre)
El teatre que s’engendra al nostre entorn, ara, no seria el mateix sense la irrupció d’una companyia formada per artistes valents, impulsats per les ànsies de parir criatures diferents i per una ideologia que s’apartava d’un pensament ‘centrat’.
Iguana celebra aquests dies els seus primers 30 anys de vida i ho fa amb un balanç que poques empreses culturals poden exhibir: 37 espectacles estrenats, més de 1.600 funcions i prop de mig milió d’espectadors.
La primera companyia teatral professional de les Illes va néixer enmig de la tempesta de la post-transció gràcies a l’entusiasme i el voluntarisme d’un grup d’actors que “ens volíem distanciar de les idees, continguts i llenguatges” que imperaven en aquell moment, recorda Carles Molinet, cofundador d’Iguana.
A l’inici no es tractava tant de fer teatre professional -que aleshores només es podia consumar a Madrid- com de provocar emocions, d’experimentar i de rompre amb el teatre regional, basat en el costumisme mal entès i l’humor gruixut. Però aquesta línia conceptual del que havia de ser el teatre acaba confluint en un desig creixent de voler ‘viure de’ la passió que unia aquells pioners. Quan solidificà aquell objectiu, els ‘iguanos’ ja tenien referents: les companyies professionalitzades de Catalunya (Comediants, Dagoll Dagom…) eren el mirall.
Els membres fundadors (Toni Picó, Joan Carles Bellviure, Bàrbara Quetglas, Bàrbara Serra, Rafel Vives, Jaume Llabrés, Pere Fullana i el mateix Molinet) crearen una cooperativa, d’estructura horitzontal, i assajaven al Centre d’Experimentació Teatral, a l’Escola de Magisteri. El que ingressava cadascú anava a una caixa comuna i tots cobraven un salari de 25.000 pessetes. Iguana havia tornat professional molt abans que les institucions funcionassin ‘així com toca’. “Els ajuntaments pagaven les representacions en negre, ens donaven sobres; fins i tot el teatre Principal va funcionar d’aquesta manera fins al 1995”, recorda Molinet.
La companyia, a cegues en un principi, va obrir camí per a desenes d’empreses teatrals que varen arribar després i va provocar el debat sobre la necessitat d’una indústria estable a Balears. Amb el temps no només es va demostrar que era necessària, sinó també possible.
En el pla purament artístic, al tren de la Iguana hi han pujat i n’han baixat desenes d’actors, dramaturgs, directors… professionals de tota mena; i tots han deixat la seva petjada en muntatges inoblidables.
Des del primer de tots, Polypus malignus, als darrers ( Illòtic i la commovedora obra Woyzeck), passant per l’espectacular Nits de foc. Alguns d’aquests muntatges marcaren un punt d’inflexió, per diferents motius. “ Nits blanques, sobre l’obra de Dostoievski, ens va demostrar que podíem fer plorar el públic; Sa varietat en la locura va ser la primera que va girar per teatres de Catalunya; Twist and Txèkhov, que va influir en molts de creadors, va ferbolos per tot l’estat espanyol, i Memòria d’en Julià va ser un èxit inqüestionable de públic, ja que sumà prop de cent funcions”, explica Molinet. Per cert, moltes d’aquestes obres, la majoria, han estat estrenades a l’espai vinculat a Iguana, el Teatre del Mar, sense el qual tampoc s’entendria l’escena illenca; però aquesta és una altra història. Ara toca celebrar uns trenta anys que esperem que només siguin els primers de molts més.
Els vostres comentaris