un lloc de cultura peculiar

Teatre de Barra 5

Teatre de Barra 5

autor
usuaris

Cinema dins el teatre, teatre dins els bars. La cinquena edició del Teatre de Barra parteix d’un plantejament tant atractiu com potencialment agraït: retre homenatge als directors del setè art (clàssics, moderns mainstream, moderns de tall clàssic…) i com totes les tongades que duim fins ara, n’hi ha per triar entre estils i gèneres, i també nivells.
Anem de més a menys, per exemple. La dedicada a Buñuel (Los tirantes de Don Luis) és una autèntica meravella. El text capta l’essència del geni aragonès: les seves dèries i obsessions plasmades a una filmografia eclèctica, la seva personalitat, enlluernadora, també les fòbies que l’assistien. Però és que a més Enric de las Heras és un Don Luis enorme, un emulador increïblement eficaç. Me costa apartar la vista d’ell en els 15 minuts que dura la funció, i això que la rèplica li dóna un Pedro Orell impecable en el rol de cambrer i ‘exterminador’ mexicà. Una obra amb un àngel, un tribut emocional i emocionant, i molt ben escrit per Ivo Erasmo (que també dirigeix), que només té un ‘problema’: has d’haver vist, com a mínim, ‘El ángel exterminador’ per a gaudir-la a ple, però això té fàcil solució.
Si no m’equivoc, Woody&Woody és la primera peça teatral que dirigeix el cineasta Jaume Carrió. Per favor, que no aturi; i Laura Gost, l’autora, que no deixi d’escriure. Estam davant una joia. Un caramel de l’inici fins al final. Un ‘divertimento’ que condensa el cinema de Woody Allen, els trets fonamentals que el fan irrepetible. No hi ha efectes, no hi ha grans girs, hi ha dos tamborets i una barra… i text, text i text i dos actors que ho broden. Joan Maria Pascual i Guiem Juaneda es converteixen en l’alter ego elevat al quadrat del director de ‘Manhattan’; pels gestos, pel to, pel ritme de les converses i perquè aconsegueixen imitar a la perfecció la parla de Joan Pera (el doblador d’Allen en català i castellà). Una delícia.
Bar Nebraska, en honor a Alexander Payne, parteix d’un text ben construït i eficient de Catalina Florit, que també dóna vida a l’al·lota que acompanya la seva padrina (Apolònia Serra) al bar de la seva joventut, després d’anys de no aparèixer pel poble. Ambdues funcionen bé, tenen química i es nota que estan dirigides per Pep Ramon Cerdà, que té ofici per regalar. Si la intenció era evocar a ‘Nebraska’ – la darrera peli estrenada per Payne (‘Entre copas’) l’objectiu s’acompleix amb escreix. Excepte un breu moment de baixada, la peça em resulta bastant redona.
Si només em deixassin dur-me una filmografia a una illa deserta, escolliria la de Billy Wilder; la qual cosa em feia estar especialment ben predisposat a l’hora de veure la peça inspirada en ell. La mala notícia és que, llevat de l’aclucada d’ull del personatge interpretat per Joan Pere Zuazaga (sortit directament de ‘Some like it hot’) l’obra del director gairebé no compareix; la bona és que tampoc hi fa falta. I és que estam davant un deliri fetitxista (escrit per Carme Planells i dirigit per Carles Molinet) amb un ritme frenètic – que va in crescendo – i unes boníssimes interpretacions (Héctor Seoane ha estat per jo una revelació). Una comèdia boja a la que no sembla sobrar-li res.
Funny game? és un homenatge a Michael Haneke per aquells que no coneguin Haneke, o almenys pels que no hagin vist ‘Funny games’. Els que l’han vist difícilment se sorprendran o se sentiran provocats per aquest relat de psicòpates sense causa (aparent). Xavi Núñez i Joan Fullana estan bé – tot i que el cinisme extrem que ha de fer servir el primer és més agraït -. Crec que el text – firmat per Toni Gener – podria haver intentat innovar una mica més i que a la direcció li falten idees. Per cert, el recurs de fer que uns dels personatges es dirigeixi al públic no aporta absolutament res.
Per acabar, Vincent i Jules, escrita per Irene Niubó i dirigida per David Mataró, em sembla una successió d’acudits i de gags sense massa gràcia. Els personatges són els que interpreten John Travolta i Samuel L. Jackson a ‘Pulp Fiction’, de Quentin Tarantino. Santi Celaya i Toni de los Ángeles ho intenten en el paper de dos amics que volen recrear el tó, el vocabulari i l’humor negre dels ja mítics sicaris, però si el nivell del text és “yo paso el Pronto, tu el paño” (a l’hora de fer neta la sang), la cosa està difícil. De tota manera, em diuen que el públic riu a les funcions (a la meva no tant), i al final supòs que això és el que importa.

 

un comentari

  1. Comentario

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies