Uns personatges que evolucionen enmig de la tempesta emocional; el desig, la traïció, la gelosia, la lleialtat, el destí, sempre… i fins aquí les referències a Shakespeare. La resta és un extraordinari exercici d’equilibrisme dramatúrgic i interpretatiu; una delirant deconstrucció d’Otel·lo, una atrevida i divertidíssima concatenació d’elucubracions sobre el que podia haver estat si les circumstàncies i els fets que l’autor va descriure haguessin estat unes altres. I tot amb un ritme vertiginós i una sincronització perfecta de moviments i diàlegs que sembla beure de les fonts de l’slapstick, però també del clown i fins i tot de l’screwball comedy. Però perquè tota aquesta maquinària funcioni pràcticament com una simfonia es necessiten actors àgils i ben preparats per la gestualitat hiperbòlica, la ganyota, per fer mengívol el joc surrealista que se’ns proposa. Sergi Baos (‘Iago’) està tan bé com sempre, i a més es posa els teclats per interpretar, juntament amb Joan M. Albinyana (que toca la guitarra, maneja els llums i dirigeix l’obra) els temes que acompanyen les escenes, o les separen (Des de ‘Mad world’ de Tears for fears a la magnífica ‘I don’t like mondays’ de Boomtown Rats); A en Pedro Orell no li entenc qualque frase, però la seva presència i el seu carisma sobre l’escenari són inqüestionables; Jaume Gayà clava un sorprenent ‘Casio’ i Núria Vizcarro, que també firma la dramatúrgia, dóna llum a una ‘Emilia’ adorable. Però per damunt de tots he de destacar Marga López, incommensurable ‘Desdèmona’.
Estam davant un entreteniment d’alçada, descarat i valent que, per cert, podrem tornar a veure al ‘Jardí desolat’ shakespearià que Can Alcover ens oferirà aquest estiu.
Els vostres comentaris