Ricard Borràs és actor. Mallorquí de naixement i català d’adopció professional. Així al manco es considera ell mateix, ja que abandonà l’Illa per motius familiars amb catorze anys, i mai no ha treballat a cap producció teatral ni audiovisual balear. Una assignatura pendent que li encantaria aprovar.
Després de quaranta anys de professió, que considera “el millor regal que m’ha donat la màgia del teatre”, Ricard Borràs ha fet de tot i molt. Periòdicament ha visitat els escenaris insulars – la darrera vegada fa tres anys amb “Variacions enigmàtiques”- i sovint l’hem vist a les nostres pantalles petites i grans amb treballs televisius com ara (La que se avecina, Hospital central, Cuéntame, El comisario) o cinematogràfics (Amantes, Un cos al bosc). I aquest cap de setmana torna al Teatre Principal de Palma amb la comèdia “La banqueta”, a les ordres del Tricicle Paco Mir, i compartint el protagonisme amb Pep Ferrer. Les funcions seran els dies 4, 5 i 6 d’octubre.
Després de tants d’anys, continua sent especial per vostè actuar a Palma?
Sí, sempre. Encara em queden aquí molts d’amics i familiars, que tenen així l’oportunitat de venir a veurem treballar. I a més, cada cop que vinc em retrobo amb la ciutat. Passejo per allà on passejava de nin i recupero records molt agradables. Sempre faig el camí que feia per anar a l’escola, a Montesión.
Per què no heu treballat mai en un producció balear?
No ho sé. Mai no s’ha donat la possibilitat, ni m’han proposat mai de fer-ne cap. I m’encantaria, eh!
Fa uns anys Simó Andreu deia el mateix, i ara ja n’ha fet un parell de projectes a la televisió balear.
Mira, curiosament, Simó i jo varem treballar junts a una sèrie anglesa que varen fer sobre El Cid, amb Alfred Molina com a protagonista, i ho comentavem, el fet de no haver coincidit mai a l’Illa.
A l’igual que ell, vostè també parla i interpreta en quatre idiomes.
Sí, i aquesta és una gran avantatge a l’hora de trobar feines. M’ha obert moltes portes internacionals. Sobretot a la televisió. I mira, aquest darrer projecte mateix, “La banqueta”, el vaig veure com espectador a París i me va agradar tant que vaig traduir-lo al català i li vaig proposar de fer-lo a Paco Mir, i així el posarem en marxa. I la propera obra que vull fer, i de la qual he comprat els drets, és també una peça que em varen oferir fer a França i, com que no vaig poder, em llevaré l’espineta traduint-la i fent-la en català.
També teniu formació musical.
Efectivament. Vaig estudiar al conservatori, però curiosament no vaig poder acabar, ni desenvolupar bé l’instrument que havia triat, el piano, perquè ja començava a tenir molta feina al teatre i no tenia prou temps per dedicar-m’hi.
Una altra espineta que us llevareu, podent tocar davant el públic en “La banqueta”?
Doncs mira, d’alguna manera sí, encara que dialoguem i ens barallem més que no tocar el piano, en Pep i jo en aquesta obra.
I cal dur-se especialment bé amb els companys, per fer creïble una relació d’odi?
Indiscutiblement. D’odi o de qualsevol altre mena. Si hi ha bon ambient entre els companys és molt més fàcil de transmetre a la platea.
Cal ser un bon espectador per ser un bon actor?
Indiscutiblement. No pots fer bé una cosa que no t’agrada. Jo som gairebé més espectador que actor, i intento sempre entendre el que vol el públic quan som a dalt de l’escenari. No els vull enganyar. Vull ser coherent. No vull fer res que no voldria veure com a espectador.
I què és el que us agrada veure quan sou a la platea?
M’agrada que em sorprenguin. Les coses diferents. Les experiències noves però coherents amb un estil, amb una manera de crear. No val tot per fer riure o fer plorar. M’agrada el compromís creatiu, l’autenticitat. M’he de creure les coses perquè m’agradin i també per fer-les. I sobretot m’agraden més les coses subtils i intel·ligents, elegants i moderades, que no els excessos de l’histrionisme, per exemple.
Com es veu la crisi des de l’escenari?
El públic ha disminuït. És lògic perquè no hi ha diners i ha tornat molt més selectiu. Però si som honestos i treballant pensant en l’espectador, del qual hem de viure nosaltres, trobarem l’equilibri i la manera de conciliar els interessos dels uns amb els gusts dels altres. El que no es pot fer és enganyar el públic i pensar que amb la crisi tot s’hi val. Fer riure de qualsevol manera perquè la gent està trista i es vol entretenir. Qui s’ho pensi s’equivoca. La qualitat sempre marca la diferència.
Ha canviat el model. La cultura de la subvenció és morta. Quin es el futur?
Treballar. No n’hi ha d’altre. I fer-ho bé. Ens hem de reinventar, però això ha estat sempre així. Els models s’exhaureixen i cal cercar-ne de nous. El que està fet està fet i sempre s’ha de mirar cap endavant. Jo no vull repassar el que hem fet i com ho hem fet, sinó que vull continuar fent, i ho faré així com pugui i amb la fórmula que pugui. El miracle, la veritable màgia del teatre, és que fa quaranta anys que ho faig i encara hi som aquí. No ho hagués dit mai, però hi som. Aquesta és la manera. L’única que conec.
Text: Javier Matesanz
Fotografies: Ariel Bercovich
Els vostres comentaris