La veritat és que no se sap ben bé què és. Teatre, això sí, però un assaig, una trobada experimental en clau de working progress, una paròdia polissona a costa d’en Shakespeare, el gran absent del xou, o un club de la comèdia a quatre menys amb 19 dits. En qualsevol cas, i amb les ganes que teníem de retrobar-nos amb els escenaris vius, la funció va ser aire fresc post Covid, un plaer, un entreteniment còmic i descarat molt d’agrair en temps tan tensos com aquests; i si nosaltres ho passàrem bé, ells encara millor. És un guster quan l’entusiasme s’encomana d’escena a platea i viceversa. Tot flueix i l’experiència sempre és bona, com ho son les trobades entre amics. Aquesta fou la sensació.
Però no es confonguin. Parlem de lleugeresa, d’improvisació, d’acudits robats al públic o implicant-lo, i tot això pot fer pensar en un acte festiu, divertit i poc més, però res més enfora del que pugui semblar. Està preparat i assajat, mil·limetrat i molt pensat. A més de que s’ha de saber fer. Peyró i Biel Ramon tenen química, es coneixen i ho aprofiten, però ho aprofiten fent teatre, quadrant el desgavell, importunant-se en el moment exacte, marcant el ritme i sense deixar que decaigui. No és fàcil, i ho fan fàcil. Aquest és el seu gran mèrit. Aconseguir que sembli un esborrany desbarat un treball més consistent del que sembla, i que per això funciona. Però, què és això que funciona? Doncs no ho sé ben bé, perquè a la perifèria dels arguments passant coses, però son males de definir. Otel·lo, en qualsevol cas, no era.
Els vostres comentaris