Natàlia Rabassa i Teatre de Barra o viceversa

Quan va tancar el llibre de Dret Fiscal, que era la última assignatura que li quedava per acabar la carrera de Ciències Econòmiques, va decidir que ella el que volia fer era gestionar, coordinar i generar cultura. Durant pràcticament tota la seva vida professional, aquesta catalana descendent de sollerics que viu a Mallorca des de fa 16 anys, s’ha dedicat a la gestió cultural o a temes vinculats amb el món de l’art i la cultura. Crítica de cinema, correctora, traductora, coordina el programa cultural Art Jove des del 2001 i, des de fa dos anys, és directora d’Òrbita, una editorial modesta però peculiar, molt coneguda perquè organitza el Teatre de Barra.

Quan es dona un cop d’ull al panorama cultural del nostre país, la visió sol ésser sempre negativa: quasi bé totes les indústries culturals s’estan enfonsant (amb l’ajuda inestimable de la pujada de l’IVA)… Que els ha empès davant tot això a encetar aquesta nova aventura empresarial anomenada Editorial Òrbita?

Òrbita neix, de fet, al voltant o com a satèl·lit d’una altra editorial ben coneguda: Dolmen. El Javier Matesanz i jo ens vam començar a plantejar projectes editorials amb un altre amic nostre, Vicente García, creador i director de Dolmen. En un principi, volíem produir i editar a través de Dolmen, però aviat ens adonàrem que teníem prou material i un discurs prou diferenciat com per fundar una empresa nova. D’aquí ve el nom de òrbita, perquè durant un temps vam rotar a l’òrbita de Dolmen. És cert que el moment no era gaire propici, sobretot tenint en compte que des del principi teníem clar que volíem vincular sempre l’edició dels nostres llibres a un esdeveniment  cultural o social que ja existís o que nosaltres mateixos generéssim. Així que l’aventura era doblement suïcida ja que volíem intervenir en dos sectors molt vulnerats per la crisi i les ferotges polítiques de retall del govern: l’edició i la cultura d’espectacles. Les motivacions personals eren diferents per cadascú de nosaltres, però hi havia un desig comú, i certament romàntic, de crear i donar vida i lletra a projectes que cap dels tres havíem pogut concebre abans. D’alguna manera, un projecte tan personal com aquest s’assembla a tenir un fill. Potser mai és el moment adequat però quan sents la crida no fas gaire cas a la racionalitat.

 Hem rebut una educació formal en la qual s’ha donat sempre molta importància a l’especialització. No obstant i això vostès trenquen amb això i adopten una filosofia molt més transversal: una editorial que, a part de moltes més coses, es dedica a produir teatre… Per què?

El Javier Matesanz i jo sempre hem estat molt vinculats al món del teatre. Jo com a coordinadora durant molts anys dels certàmens de teatre de l’Art Jove, i ell com a crític, dramaturg, director i creador de la tristament desapareguda revista Fanteatre. Suposo que no ho podem evitar. El primer llibre que vam publicar va ser el recull de les dues primeres edicions del Microteatre organitzades pel Joan Porcel. Sempre havíem parlat de la importància de publicar i editar teatre i que la societat s’acostumés a llegir, i a llegir no només als clàssics, sinó també als nostres dramaturgs contemporanis. D’altra banda, i paral·lelament, un dels trets definitoris d’Òrbita és que l’aparició de qualsevol llibre estigui associada i recolzada per un esdeveniment cultural que l’enriqueixi o el defineixi. És la nostra manera d’acostar el llibre al lector. En aquests temps de reducció salvatge de les ajudes, l’editor ja no pot comptar amb les subvencions ni en enviar els ses productes a les llibreries i esperar que es venguin sense més. No estic parlant, òbviament, de best-sellers ni d’editorials potents, sinó d’empreses com nosaltres, petites i una mica sui gèneris. A partir d’aquí, només era qüestió de temps que ens inventéssim un certamen (em pesen molt, evidentment, els 15 d’anys de coordinar concursos) que no era sinó una excusa per trobar veus noves i estimular les ja existents i per treure el teatre al carrer.

Parlem de teatre. Com en quasi tots els àmbits, el teatre s’ha d’adaptar a aquests temps tant difícils i adoptar noves formes com el microteatre. Creu que aquest és el futur i que les obres de gran format passaran a poc a poc a la història?

Crec que aquesta no és una crisi cíclica del capitalisme sinó el principi d’un final d’un sistema de vida. Quan aquesta crisi es temperi no tornarem a començar de zero. La recessió ha estat massa profunda i pel camí estem perdent molts de drets que creiem adquirits. Estem assistint a la destrucció sistemàtica de l’economia del benestar i  el món cultural en general i el teatral en particular es veuen directament afectats. El microteatre no és el futur en el sentit en que no pot donar resposta, ell tot sol, a les necessitats i a la creativitat de tota la indústria teatral. El microteatre és un pal·liatiu, tot lo imaginatiu, fresc i engrescador que un vulgui, però ell tot sol no és suficient. Si la pregunta és si crec que ja no tornarem a veure obres de gran format, la resposta és que només les comercials. L’aposta pel gran teatre, pel teatre d’autor o pel teatre experimental que impliqui una gran producció, només pot venir avalada i patrocinada per un sector públic que realment exerceixi de gestor cultural. Fins ara, i seguint el exemple de França que és el més eloqüent, el gran patrocinador del teatre com a fet cultural i transcendent, era l’Estat. Amb aquest perillós camí que estem transitant, és obvi que ara aquesta no és ni de lluny la seva preocupació ni crec que ho recuperem un cop la crisi minvi (només minvi, no crec que s’acabi completament). Així que només quedarà espai per la iniciativa privada i, desgraciadament, crec que aquesta apostarà per les macro produccions molt comercials, molt fàcils, molt vinculades a fenòmens televisius més o menys efímers. Vivim moments de lo efímer. Polítiques culturals efímeres, intranscendents, sense calat i sense futur.

Vostès agafen la idea del microteatre i s’especialitzen en fer microteatre dins bars, és a dir: Teatre de Barra. Am això, no només més dinamitzen els artistes, que ara mateix tenen poquíssima feia, sinó que, a més, dinamitzen tota una zona nocturna. Però potser el més positiu és que aconsegueixen que moltíssima get que mai trepitjaria un teatre consumeixi teatre. És una culturització popular efectiva i necessària, es senten prou recolzats?

Ens hem sentit absolutament recolzats per tothom. Pel públic, que ha assistit engrescat a la nostra proposta. Pel sector teatral que ha participat, més enllà de les seves òbvies necessitats econòmiques, amb ganes i amb il·lusió i amb talent i, tot s’ha de dir, per l’Ajuntament de Palma. Nosaltres vam encetar la primera edició sense contactar amb cap institució pública. Ens semblava impossible que algú apostés per nosaltres, una editorial nova, amb un projecte que barrejava bars i actors. Però en Fernando Gilet va veure un pòster nostre i ens va cridar. Estàvem al·lucinats. No només no calia anar a picar la porta del polític de torn sinó que aquest et venia a cercar! En Gilet va tenir sensibilitat i es va identificar amb el nostre projecte. Ell estava cercant esdeveniments i intervencions culturals com la nostra per convertir Santa Catalina en un barri cultural. I ens ha recolzat edició rere edició, amb més o menys pressupost, de vegades amb aportacions simbòliques, però és cert que ens hem sentit arropats per l’Ajuntament. D’altra banda, sí que trobo que és una popularització cultural efectiva. La gent ve als bars amb ganes de tastar quelcom nou. Si gràcies al teatre de barra que, pel seu format i la seva proximitat, fa que a la gent no “l’espanti “ veure 15 minuts de teatre, si gràcies a això després el públic s’acostuma a anar a un teatre i a formats més llargs, sí que es convertirà en una culturització necessària.

El teatre de Barra neix com un concurs de textos. Un jurat independent en selecciona uns quants que són els que es posaran en escena. Després el públic vota, i damunt aquesta votació surt l’ora guanyadora. L’art és competitiu?

L’ésser humà és competitiu. I el sector teatral és òbviament un sector molt competitiu. No és perquè ells, els actors, ho siguin especialment, sinó perquè la seva professió està muntada d’aquesta manera. Han de competir constantment, als càstings per aconseguir un paper, alhora d’aconseguir un espai dins una industria depauperada, cada nit davant d’un públic cada cop més exigent i també més pobre. Ara bé, molts dels actors i dramaturgs i directors que han participat al teatre de barra ens han demanat que no ho organitzem com un concurs. Que sigui només una selecció. Però nosaltres considerem que és una manera d’implicar al públic en el fet teatral. De fer-li sentir partícip i d’obligar-lo a valorar i a prioritzar i, per tant, a analitzar i a pensar sobre i de teatre. Pensem que el fet de donar-los veu i vot fa que es sentin més seu i més propi el teatre de barra. D’altra banda, el concurs de textos és una manera fàcil i directa de triar les propostes presentades i sobretot, i especialment, de descobrir nous talents i noves veus que potser fins ara no havíem gosat escriure teatre.

 La tercera edició del Teatre de Barra s’inicia aquest dijous 31 d’octubre, i continua tots els dijous del mes de novembre. Quines són les vostres expectatives? S’ha produït el tant desitjable mitjà de difusió que és el boca orella?

Absolutament. Necessàriament ha de ser això, perquè si haguéssim de confiar en el que destinem econòmicament a difusió (riu). Bromes a part, una de les avantatges de viure i treballar en una ciutat petita és que si el que fas agrada, és fàcil tenir ressò. D’altra banda, la fórmula d’anar a fer unes canyes amb els amics i veure dos o tres peces de teatre agrada. No només agrada sinó que la gent s’ho pot permetre. D’alguna manera donem sortida a la necessitat cultural i social d’un públic cada cop més empobrit i que s’ho pensa molt alhora de gastar diners en cultura. La gent no té feina, no pot pagar la hipoteca. En aquesta situació, és complicat que es decideixi a gastar-se 30 o 40 euros en anar al teatre i després a sopar. Amb el teatre de barra és assequible i fàcil. I a més, és clar, totes les obres són boníssimes. Tot plegat, és irresistible…