un lloc de cultura peculiar

‘Medusa’, de Ricardo Menéndez Salmón

‘Medusa’, de Ricardo Menéndez Salmón

autor

Ricardo Menendez Salmón és avui per avui l’autor espanyol més ambiciós, en el que respecta a la densitat filosòfica i literària de les seves obres. Un escriptor de 41 anys. Avui ens apropem a Medusa la seva darrera novel·la publicada per Seix Barral. L’autor inscriu Medusa dins el seu projecte de pensar el mal,  com a element constituient de la història del segle XX i el nostre present, mitjançant  la tetralogia composada per La ofensa, Derrumbe, el corrector i Medusa. Menendez Salmón, al nostre parer, és un assagista que mitjançant l’artefacte de la novel·la reflexiona sobre la metafísica del horror i el poder al segle XX, aquell camió eriçat de fusells, segons Andrè Malraux. L’autor s’apropa a  les relacions entre l’art i la realitat, el paper de les arts davant la injustícia i el patiment i a la qüestió: Que és allò que ens fa ser humans?

L’ofensa va ser la primera obra de la tetralogia, una novel·la que va ser un esdeveniment lluminós en el panorama literari espanyol. Un miracle, una obra ineludible, la història d’un home que no pot soportar mirar l’horror. Desprès vindria Derrumbe, una obra novament molt agosarada però, segons la nostra opinió, va ser fallida en comparació amb L’ofensa. Derrumbe és un passeig sobre l’essència del mal. La tercera novel·la El corrector cerca respondre a la pregunta de com narrar, si és que és possible, el mal. Medusa tanca aquest projecte amb la història d’un home que mira el mal com si fos un escrupulós notari.

Destaca la riquesa i ús de les paraules per part d el’autor, vocabulari i expressions provinents de diferents camps, des de la filosofia, l’art o la ciència. Res deixat a les mans de l’atzar. Un té la sensació que cada pàgina d’aquest llibre ha estat el fruit d’una feina de reflexió filosòfica i estètica titànica. Com si hagués una música de fons complexa que no arriba als lectors però que alhora ha estat imprescindible per la construcció del relat. Per aquest motiu no existeixen les concessions, les dreceres per fer més digerible l’estil, la forma. Tampoc l’autor cedeix quan el que hi està en joc són les múltiples referències literàries o artístiques, aquestes no responen al canon de Babelia, sinó a la particular galàxia filosòfica literària de l’autor.

 

Medusa és una novel·la filosòfica-artística que es planteja la qüestió del paper del artista com a testimoni del seu temps, sense subterfugis. Menendez Samón utilitza la falsa biografia per mostrar-nos a un artista alemany que pren acta mitjançant la fotografia, el cinema i la pintura del segle XX, del mal concret i del mal inefable. Sense remordiments, sense comentaris, sense judicis. Sense pagar un preu?

La versemblança i habilitat de l’autor al explicar la vida d’aquest artista i el seu temps provoca que un no pugui creure que no sigui tan real com Walter Benjamin o Jackson Pollock. D’alguna forma ens apropem tant a aquest home mitjançant la seva infantesa, el seu amor, les grans i íntimes catàstrofes que arribem a desconèixer-lo a causa de la seva missió, de la seva mirada desapassionada sobre el horror.

Aquest és un llibre sobre les idees i d’idees, per les seves pàgines apareix Benjamin i la seva teoria sobre la història, Primo Levi i la memòria com a culpabilitat, Jean Amery i el desig d’odiar, Hanna Aredt i l’estupor que ens provoca que els assassins puguin ser terriblement vulgars, Adorno i el progrés com a mite negatiu. Aquests són els referents que hem estat capaços d’identificar, manquen més, molts més. Davant aquest cabal d’informació Menendez Salmón ha construït un relat a cop de silencis i el·lipsis, suggerint, apuntant. Aquesta aposta és un risc, benvinguts i benaventurats aquells que s’arrisquen més enllà de la venda de llibres. Posa en risc l’equilibri del relat al voler posar damunt la taula reflexions amb tant de pes farcides de referències. Posa en risc la textura del llibre amb la precisió intel·lectual de les seves paraules. És un repte per al lector, un desafiament, en realitat una mostra de respecte per aquell que obri les pàgines del seus llibres.

En una entrevista a l’autor aquest declarà que la novel·la va néixer d’una imatge, un nin a una platja del nord d’Europa, plena de peixos morts, sota un cel de plom. No puc evitar relacionar-ho amb Jaume Cabré, aquest diu que els seus llibres s’inicien per una imatge, en el cas de «Les veus del Pamano» és la visió d’una escola unitària abandonada al Pallars Sobirà, l’ambició i l’apropament als grans temes entre ells el Mal és un altre punt en comú dels dos autors.

La força del protagonista provoca, al nostre parer, que el personatge de l’amic, cabdal, no estigui justificat de forma plena. No el personatge, sinó el que fa, la seva lleialtat. Potser que l’autor cercàs aquesta perplexitat en el lector, però el poder simbòlic del personatge de l’amic, Jacob Stelenski, jueu, en contrast amb la praxis del protagonista exigeix una explicació amb més consistència.

Aquesta ressenya vol ser un aproximació epidèrmica ja que la novel·la demana endinsar-se fins al cap. Un autor com aquest, algú que domina el seu ofici a la perfecció, i que a més dirigeix el seu art per pujar el més alts cims del pensament i de l’art. Mereix més  que respecte aquest escriptor, aliè a la desfilada de models de les vedets literàries.

Autor: Ricardo Menendez Salmón Editorial: Seix barral Preu: 17.50

 

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies