un lloc de cultura peculiar

Marian Vilalta: “Em costa molt interpretar papers que no m’agraden com a espectadora”

Marian Vilalta: “Em costa molt interpretar papers que no m’agraden com a espectadora”

 

La novel·la de Maria Dueñas “El temps entre costures” es va estrenar en format de sèrie televisiva el passat mes de novembre a Antena 3 i va obtenir uns resultats de rècord pel que fa a l’audiència.  Més de cinc milions d’espectadores, que significaren més del 25% de la quota televisiva d’aquell dia. Un èxit rotund que s’ha mantingut fins al darrer capítol i que ha comptat amb la participació d’una actriu mallorquina, Marian Vilalta, en el paper d’una cambrera de pis a un hotel de Lisboa del segle passat al servei de la protagonista de la ficció, Adriana Ugarte. Una oportunitat prou interessant per parlar amb ella i que ens expliqui i compari el que és una sèrie nacional amb una d’autonòmica, ja que anteriorment treballà a “Mossèn capellà”.

Com arriba Marian Vilalta a “Temps entre costures”?

Doncs en aquest cas, i sempre a través de la meva representant a Madrid, no fou per la via habitual de fer càstings, sinó pel fet que parlo i interpreto en portuguès, i l’acció d’aquesta sèrie es desenvolupa a Portugal i el meu personatge parla en aquest idioma. Va ser una gran sort i una excel·lent oportunitat, perquè quan has de passar per càstins és molt més complicat i els “no” són molt més freqüents que els “si”.

Com per exemple?

He fet moltíssims amb resultats negatius, però per citar alguns de sèries conegudes diré “El Puente viejo” i “Isabel”, per exemple.

Tots són sèries d’època. Tens especial predilecció?

La veritat és que també  m’he presentat a molts de projectes contemporanis, però m’encanten els papers d’època. T’inspiren una transformació que m’estimula moltíssim com actriu, perquè t’exigeixen un canvi d’actitud, de comportament, de parla, de postura, que condicionen molt la teva feina, fins i tot contagiada pel vestuari i l’escenografia; i això fa que la interpretació sigui més autèntica, més completa, i que ho aconsegueixis gairebé de manera involuntària.

 

 

Llavors et resulta més fàcil?

No més fàcil, sinó més estimulant; i això òbviament facilita la teva feina.

I si no t’agrada el paper que et proposen?

Doncs per això són professionals i tenim recursos per a interpretar, que aplicarem com uns altres ho fan a un altre ofici. Però és cert que com a actriu em costa molt fer papers que no m’agradarien com a espectadora.

I quins serien aquests? Algun exemple.

No vull posar cap exemple concret, però mai no m’han interessat gaire les sit-com, i els meus gusts personals condicionen molt els de l’actriu. Suposo que no hauria de ser així, però què hi farem!

Defineix-te com actriu?

Sens dubte som més dramàtica que no còmica. Una vessant aquesta segona, que m’ha costat descobrir i més encara desenvolupar. Som disciplinada i pacient. Tot a la vida m’ha arribat tard, però sé que m’acaba per arribar, així que he après a esperar. I potser té a veure el fet que som, tant culturalment com artística, més inquieta que no ambiciosa. Així que em conformo amb el que tinc. Visc un bon moment però sé que encara no és el millor de la meva carrera, així que continuaré a l’aguait i amb calma. No tinc presa.

Com ha estat la teva experiència rodant “El temps entre costures”?

Magnífica. Primer de tot és que quan treballes amb gent, ja sigui veterana o no, però tan consolidada i amb tanta experiència  com ara Adriana Ugarte, aprens moltíssim només d’observar com ho fan. I a més és que les produccions nacionals tenen unes infraestructures, uns pressuposts i uns mitjans tan superiors als que disposen les autonòmiques, que no té res a veure una cosa amb l’altre. El contrast és enorme. Una qüestió d’envergadura, que fa que tot es faci molt més lent i amb molta més cura. És també un treball en cadena, però d’una magnitud tan diferent que gairebé et sents dins d’una superproducció.

Marian Vilalta és també professora i acaba de presentar una tesina sobre “Poesia contemporània femenina”; i ara prepara un doctorat sobre el tema. Com influeix això en la seva carrera interpretativa?

Tot allò que som influeix, perquè cadascú és el resultat de les seves capacitats, inquietuds, aficions i la formació que té. En aquesta darrera feina, per exemple, he estat molt contenta que la sèrie fos l’adaptació d’un llibre escrit per una dona, ja que és un terreny que he explorat molt darrerament per fer la meva tesina. Però és que a més a més, des d’un punt de vista estrictament creatiu i no personal, penso que el fet d’adaptar un bon llibre li aporta al producte una consistència literària que de vegades trobo a faltar en algunes sèries.  Sobretot a les sit-com, com abans comentava.

En el darrer any has participat en diferents propostes de microteatre i teatre de barra. Són la solució a la crisi del sector?

No, tal vegada una alternativa en temps difícils. Ha donat feina a molts professionals i ha  ajudat a acostar el teatre a un altre públic, però no se ha creat la sinèrgia desitjada  amb les sales del circuit teatral.  Està molt bé com a experiència, perquè és un format diferent, que et permet experimentar i t’obliga a sintetitzar i condensar energies, a treballar molt a prop de l’espectador. Està molt bé, però no substitueix el teatre.

Un somni pendent?

El cinema. És difícil accedir-hi, però som optimista i pacient. Crec que no es tracta tant de cercar-ho com de tenir un cop de sort i aprofitar-ho. Jo aniré fent i esperaré la meva oportunitat.

 

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies