Molt de sexe i poques anous, si em permeten dir-ho així, a la manera shakespeariana castellana. Tot i que també serviria la catalana: molt soroll per no res. Perquè “L’habitació blava” ho és, molt sorollosa. Estrident, fins i tot. Però “… per no res” seria massa contundent. Injust, segurament, perquè malgrat que el muntatge em sembla l’enèsima revisió dels tòpics i llocs comuns sobre l’amor i el sexe en parelles de tota casta i condició, el cert és que intermitentment aconsegueixen fugir d’aquests tòpics i llocs comuns sobre el tema. Encara que sigui per tornar a recaure d’immediat, si no és a un episodi és al següent, i retrocedir d’aquesta manera el camí avançat. I així, la cosa esdevé molt irregular. Massa. La funció vol copejar de tot d’una. Provocar, potser, des de la casella de sortida. Però hores d’ara una mamada gai, tot i que sigui en viu i en directe, al teatre -sempre més tímid que el cinema, o ben al contrari més indiscret per la proximitat-, ja no espanta ni escandalitza ningú. Així doncs, que em vols contar? De nou, dic. I la resposta és: poca cosa que no s’hagi dit, fet i vist abans. I la manera de contar-ho? Ben normaleta també, comuna i rutinària, encara que amb aïllades i meritòries espurnes d’enginy còmic o visual. I les notables interpretacions, això sí que ho té. Un sorprenent i divertit Nao Albet, dues més que correctes i versàtils Àurea Márquez i Maria Rodríguez, i un David Selvas que mesurat és molt convincent i quan se puja se sembla cada cop més a l’excessiu Joel Joan. La qual cosa no és necessàriament dolenta, o sí?
Estructurat en diferents capítols que alternen i combinen les parelles (amb un rètol informatiu cadascun d’ells), el conjunt es fa llarg i aporta poc. Encara que no arriba a avorrir, sempre i quan l’espectador accepti l’entreteniment amb cert grau d’indiferència i poques expectatives. Amb el cap en stand by. Passant el temps, sense més, davant d’un producte formalment impecable.
Comentario
Comentario