Las muchísimas: belles amb B

De Las Muchas, Las Muchísimas. I es cert que són moltes. Un munt de dones grans disposades a demostrar allò de que Jubilar ve de jubileu, i que la vellesa es pot escriure amb B de bellesa, sense complexes, i que la joventut s’acaba quan un decideix que s’ha acabat, i que ser jove és també un art, o que l’art et fa jove i no ho deixes de ser, ni de fer, fins que la creativitat, que no té data de caducitat, no s’exhaureixi. Així que s’han posat en mans de Mariantònia Oliver, que començà fa unes temporades amb les amigues de sa mare, septuagenàries de Maria de la Salut – Las Muchas, segons el seu pare-, per ampliar l’idea, i per provar, demostrar tot el que dèiem abans; i d’aquesta manera han acabat fent un projecte social i cultural que s’ha convertit en una convençuda reivindicació i un digne, notable espectacle de moviment i creació col·lectiva, que res no té de festival geriàtric (derrotistes abstenir-se), i si molt de dansa tendra, optimista, inconformista, emotiva i fins i tot divertida. Perquè sí, també te humor, i funciona a cop de gags i sorpreses còmiques, però sobre tot amb molta simpatia i empatia intergeneracional. Fins i tot amb acrobàcia, per acabar d’arrodonir un espectacle visualment tant atractiu com inesperat. Formidable. I molt treballat. No bastava la inusual proposta marcada per l’edat de les artistes. La concepció i l’execució és equilibrada i ben acabada. Evita la inèrcia de les coreografies simètriques i no abusa de les sincronies grupals. I per descomptat, no cau en la temptació de confiar en la indulgència del públic cap als “ho intent, però fins aquí hi arribo”. Els elements estan ben aprofitats, la composició sonora i escenogràfica és tan acurada com adequada, i el resultat final és emotiu i molt entretingut, a més de molt ben presentat.