un lloc de cultura peculiar

La gavina

La gavina

autor

Metateatre dins metateatre. No sé quantes capes en té aquesta gavina d’Alex Rigola, però són moltes. Txékhov era naturalisme pur. Gairebé hiperrealista, a part de nostàlgic i sempre un punt crític i desencisat, per dir-ho suaument. Però el director català porta aquest costumisme existencialista a un realisme reflexiu que converteix la funció en una exposició d’anhels, frustracions, il·lusions, incapacitats, somnis i malsons, que mesclen ficció i vida real, sovint en primera persona singular i autèntica, i acaben per embullar de tal manera la narració (que segueix fil per randa el camí de l’original), que ja no importa el que és o diu un personatge ni si és l’actor el que parla d’ell mateix. Vida i teatre es converteixen en el mateix, i sense quarta paret, perquè el públic també en formi part.

Molt, molt interessant, l’experiment, i entretingut i, fins i tot, emotiu en l’única concessió a la declamació teatral a l’antiga usança, la de Mel Salvatierra tancant la funció amb el monòleg de Nina. Bonic, tot i que no és aquest l’adjectiu que Txékhov o Rigola voldrien sentir en parlar de la seva obra.

Dramatúrgia i direcció: Alex Rigola Intèrprets: Nao Albert, Xavi Sáez, Mónica López, Melisa Fernández, Roser Vilajosana. Espai: Teatre Principal de Palma.

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR