Hi ha un teatre que neix per necessitat, per fer justícia, per cridar, i tant de bo que pogués ser per exigir. Un teatre que és sempre social, i sempre parla de les víctimes, dels desemparats o desfavorits. Així ha de ser, perquè els altres ja tenen els seus altaveus, i no necessiten del compromís aliè per imposar-se. Els petits, els que habiten la part dèbil de la cadena social i la fan sòlida amb les seves sacrificades forces, aquests, dissortadament, sí solen necessitar ajuda per fer-se notar, i sobretot respectar. Kelly és un d’aquests altaveus solidaris, justos i lamentablement necessaris. I és també bon teatre.
Kelly és un document. Ficcionat i teatralitzat amb llenguatge multidisciplinar, però ancorat a la realitat. Neix d’ella. I d’un periodista/dramaturg fill de kelly. Testimoni de la autenticitat, i per això autoritzat personal i professionalment per convertir-se en la seva veu, la d’elles, i amb recursos i talent per fer-ho. I per això la cosa funciona. I funciona allà on era més necessari, en l’empatia cap a un col·lectiu sovint invisible. Perquè el que millor funciona de Kelly no és el seu missatge reivindicatiu, en algun moment amb traces pamfletàries (inevitable, disculpable), sino el retrat humà d’aquestes cambreres de pis, que també tenen històries que contar i compartir. Només faltaria. I és aquí que he de destacar, tot i que el repartiment sencer fa un treball excel·lent, la feina d’una formidable Eva Barcelò, que en pocs minuts ens corprèn i ens conquereix amb tendresa i sinceritat, amb paraules senzilles i autèntiques, amb un humor trist que entendreix, i amb tanta veritat que ens recluta per a la causa, i ens fa formar part dels seus anhels i les seves precarietats, les de totes, de forma incondicional i fins a l’ovació final. Molt merescuda.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris