un lloc de cultura peculiar

Jardí desolat 4: Una gavina

Jardí desolat 4: Una gavina

autor

Tot està al seu lloc a l’adaptació de La gavina que ha servit de debut escènic a la companyia Set Sibèries. Tota l’essència del text de Txèkhov, els grans temes que il·lusionen i enfonsen a la vegada als protagonistes, la passió per crear bellesa, a través de l’escriptura, o del mateix teatre, i el motor que veritablement mou el món: l’amor, no correspost en aquest cas, feridor. Una gavina és fidel a l’obra original i a la vegada li lleva la pols que pot haver acumulat una peça escrita fa 127 anys; amb l’acurada feina dels actors per una banda (que també dirigeixen de manera col·lectiva), i amb una original (i arriscada) proposta escenogràfica de Miquel Àngel Juan per una altra. Els primers apliquen la intensitat que requereix el material que tenim davant, però també es mostren naturals, gairebé espontanis, en aquells moments en que la història ens atorga un petit respir. En els registres més dramàtics, Agnès Llobet ho broda (com sempre) i Guillem Juaneda sorprèn la solidesa que exhibeix a la seva edat. I en qualsevol dels registres, Lluqui Herrero i Joan Carles Bellviure tornen a demostrar que són dos actorassos. Tots ells, amb Clara Ingold i Xavi Frau, fan fluir els seus turments, les seves frustracions sobre l’atreviment esmentat d’un escenari caòtic: mobles xapats per la meitat, gavines de fusta, estores velles, llibres antics, butaques coixes… metàfores (i si no és així que em disculpi el responsable) de la decadència existencial dels personatges, dels entrebancs per assolir la felicitat i de les enormes dificultats que et posa la vida quan aspires a metes tan elevades com l’èxit social o la correspondència amorosa. Les històries es van cuinant amb una combinació de flamerades que cremen i de foc lent – per ventura un poc massa en el segon acte, per exemple – deixant a l’espectador que assimili, que s’identifiqui, que es commogui…

Amb Una gavina (que encara la podeu gaudir avui dissabte (20h i 22h) i demà diumenge (21h) es tanca el cicle sobre Txèkhov a Can Alcover. El Jardí desolat ha estat ple, funció rere funció, demostrant varies coses. La primera, que la gent no només té ganes de teatre, sinó que sap apreciar el bon teatre; la segona, que al nostre voltant tenim talent per regalar. Entre els objectes que s’interposaven en el camí dels personatges de l’obra, hi havia un volum de ‘¿Por qué los humanos tenemos culturas?’ de Michel Carrithers. Si Set Sibèries canvia l’article determinat per un d’indeterminat, a jo em permeteu que ‘singularitzi’ la pregunta que es fa el llibre. Per què tenim cultura? Perquè sinó, moriríem. Però quina cultura? Idò la que programa Can Alcover, per exemple – que fa allò que les institucions no volen fer – i la d’obres com Vània, Ivànov, ja no hi ha mosques, L’espera del Valhalla i Una Gavina.  

deixa un comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Posa-li estrelletes


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies