Amb la paraula i un martell, metafòric i real, es va construint el relat, dispers i amb sentit a la vegada, de dos picapedrers iconoclastes, il·lustrats, amb consciència de classe. Impossible no sentir-se pròxim amb el discurs quan parlen de l’arquitectura moderna com a paradigma d’una societat de valors volàtils, líquids, quan referencien l’art com pretext per a especular i llancen al públic els símbols de Matas i Calatrava, familiars, però també de Koolhaas, mestre de mestres, intocable, i també còmplice de la buidor.
Ocupen Rafa Lanza i Luiggi Maestrini tot l’espai, diàfan per a l’ocasió, de la sala petita del Principal, per fer una mena de recorregut ètic de la nostra quotidianitat. Ens recorden, amb un humor surrealista, delirant en ocasions –equiparable als enormes Faemino i Cansado- la desconnexió entre els que habitam els espais i aquells que els creen; la manca de democràcia a l’hora de decidir com s’omplen els solars que els mercats i les institucions converteixen en urbanitzables. Ens urbanitzen els pobles, les ciutats, i també les ments. Ens reclouen als racons absurds i callam.
Hi ha denúncia i humanitat en aquesta successió de gags – algun d’ells una mica gratuït- ben enllaçats, coherents, i una feina teatral naturalista i honesta amb la qual és complicat no empatitzar.
Els vostres comentaris