Ja l’havia vista jo, aquest obra. Al Telenotícies, concretament. I gairebé a diari. I el més greu és que damunt l’escenari sembla poc creïble, exagerat, impossible, i en canvi als jutjats, a la realitat, a la vida, està passant un dia rere l’altre fent de la justícia la més indignant de les injustícies. Per això és important Bomber(s), necessària perquè es vegi el desbarat, la barbaritat de tot plegat. Haurien de fer una funció només per missers (alguns, no vull generalitzar), encara que seria bo que ho veies tothom, perquè això passa enfora i aquí devora, i la passivitat és còmplice.
Estem parlant dels abusos sexuals, sovint jutjats amb incomprensible indulgència o tebior, i que aquí s’agreuja amb la condició de “discapacitada intel·lectual” de la víctima abusada. Un cas que també ha coincidit amb un recent capítol de l’Espanya negra i amb similars resultats judicials. Un relat tan tens com ara intens, sense concessions a la frivolitat, que mostra les coses cruament i ens porta al límit. Fins i tot fent que ens acostem en alguns moments a la comprensió de cap al botxí, abans de mostrar-nos el monstre. Cosa que ens regira el cor i el cos, ens copeja l’estómac, i fa de la nostra ràbia la mida per valorar aquesta compromesa proposta escènica. De notable factura, per cert, amb un discurs ben estructurat, encara que un punt massa reiteratiu, amb certa tendència al subratllat, i molt ben interpretada pels dos protagonistes. En especial per una formidable Mariantònia Salas, que broda el seu complicat registre. Una espiral emocional de malmesa ingenuïtat, sempre fràgil però enèrgica, que acaba personificant la dignitat enfront la humiliació de la injustícia.
Javier Matesanz
Els vostres comentaris