Solo pude disfrutar de una de las dos piezas que el húngaro Ferénc Fehér presentó en Palma, y a tenor del nivel de  Exit Room, es una auténtica catástrofe haberse perdido Tao Te.

En el patio del Col·legi d’Arquitectes de Palma, el bailarín desarrolló todo su atípico potencial coreográfico. Una auténtica exhibición de gestualidad anatómica para transmitir, mediante una puesta en escena minimalista, las emociones de ese trotamundos que todos llevamos dentro en mayor o menor medida, y que reniega de los convencionalismos, de la inercia, se enfrenta al ritmo y evita las simetrías; para ser libre, para moverse sin complejos, sin corsés ni exhibicionismos. A mi se me antojó pensar en el 15-M. Pero tal vez solo fui yo. Su rostro era hierático, pero es lo que tienen los transgresores, que lo hacen por convicción, no buscando la ovación. Aunque de todos modos la recibió.

Nos explicaremos mejor. Los Triolé empiezan a preparar su nuevo espectáculo y no tienen ideas. No se les ocurre nada. Lo único que saben seguro es que no quieren hacer números clásicos de clown. Quieren innovar. Ser originales. Pero el destino a veces ya está escrito y, aunque no quieras, se cumple. Así que La guinda sobra es una combinación de versiones clásicas con números musicales de creación propia concebidos para divertir a todo tipo de públicos. Sin límite de edad, ni por arriba ni por abajo.

Ellos son: Katrin Bader, Alberto Tugores y Daniel Tugores; dirigidos por Alex Navarro. Y el estreno será el Domingo 26 de Mayo a las 12.30h en Trui Teatre.

Però parlem, ara sí, d’aquest inquietant, asfixiant i eròticament malaltís thriller que és la notable Stoker, que significa un dels debuts més rotunds i estimulants dels darrers anys pel que fa als directors d’importació que contínuament absorbeix Hollywood. I si és així és precisament perquè Park Chan-wook, que té una marcada personalitat narrativa i visual, no s’ha deixat abduir per la industria i la globalització uniformadora de l’espectacle comercial, i des del primer plano del seu film, ja des dels crèdits inicials, s’esforça en deixar la seva empremta creativa, en ser fidel al seu estil detallista, fetitxista i obsessiu, en evitar els estàndars estilístics del gènere, en marcar un ritme coherent amb els continguts i no amb les formes, i fer del so i de les distàncies curtes l’eix de la seva ortografia dramàtica, que mai no cerca el terror, sinó la tensió i l’angoixa, perquè no vol ensurts ni estridències, sinó explorar els racons més foscos de la maldat innata; potser genètica i, fins i tot, hereditària.

El que no han de cercar els fans de la trilogia de la venjança d’aquest director, formada per Sympathy For Mr. Vengeance, Old boy y Sympathy For Lady Vengeance, és la brutalitat, el salvatgisme d’aquests treballs coreans. Si ho fan els hi decebrà, perquè ho ha evitat ex professo per potenciar un altre tipus de violència, d’agressivitat psicològica, menys visceral però igualment aterradora; més subtil i flemàtica, elegant, fins i tot; més maquiavèl·lica, més hitchcockniana, si se vol, però tanmateix mortal i addictiva.

Poc li ha durat la imatge bondadosa i ingènua d’Alícia a l’aparentment feble Mia Wasikowska, que després d’aquest film ens farà més por que no gràcia. Però per sobre fins i tot dels consagrats Dermot Mulroney i Nicole Kidman – breus però convincents-, qui marca el to malaltís del film, aconseguint seduir i provocar rebuig amb una mateixa mirada, sempre des del savoir fair, el tranquil·litzador somriure profident i l’exquisidesa de les formes, és Matthew Goode, sobre el que pivota tot el misteri d’un relat impregnat d’inquietud només amb la seva presència.

Follies, la versió de Mario Gas del musical d’Stephen Sondheim i En la luna, d’Alfredo Sanzol (Teatro de la Abadía)  varen ser les grans triomfadores del vespre

Aquest és el cartell.

Maig

Dia 16: Ser o no ser . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . E. Lubitsch
(To be or not to be)
Dia 23: Johnny Guitar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .N. Ray
(Johnny Guitar)
Dia 30: Candilejas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .C. Chaplin
(Limelight)

Juny

Dia 6: El tesoro de Sierra Madre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . J. Huston
(The treasure of the Sierra Madre)
Dia 13: En bandeja de plata . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . B. Wilder
(The fortune cookie)
Dia 20: Río Rojo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . H. Hawks
(Red river)
Dia 27: Charada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . S. Donen
(Charade)

Juliol

Dia 4: Quiero la cabeza de Alfredo García. . . . . . . . . . . . S. Peckinpah
(Bring me the head of Alfredo García)

Sorín és un mestre en la confecció de retrats intimistes i d’atmosferes plenes de lirisme, malgrat l’aparent senzillesa de les seves propostes.

A Carlos Boyero (El País) Rebelde: “dura y emocionante, dotada de un lirismo desgarrador” ha dit, la qual cosa em sembla una raó de pes per descartar-la. Pels que no pensau com jo sobre el crític de referència aquí teniu la sinopsi. En algun lloc d’Àfrica subsahariana, en un petit i remot llogaret, Komona, una nina de 12 anys, viu pacíficament amb els seus pares, fins al dia en què és segrestada per l’exèrcit rebel i es veu obligada a combatre com a nina soldat. Per la seva capacitat per salvar-se, li nomenen “bruixa de la guerra”. El seu únic amic és Mag, un nin albí de 15 anys que desitja casar-se amb ella.

La cinta intenta denunciar les penúries de la infància a unes zones del planeta on la vida val un pebre.

El Impostor ens apropa la història d’un xaval que es fa passar pel fill desaparegut d’una família nord-americana. El problema és que el fill és ros i ell és moreno, a més de francès i 10 anys major que el desaparegut. Sorprenentment aquesta família, lluny de rebutjar al jove francès, ho accepta i diu que sí, que ell és el fill desaparegut. Un film basat en fets reals a mig camí entre el thriller, el documental i el cinema negre.

Darrera La mula s’amaga la curiosa història d’un director, Michael Radford (El cartero y Pablo Neruda), que ha renunciat a l’autoria per desavinences amb la productora. De fet, el film es va estrenar a Málaga i aquestes desavinences encara estan als jutjats. Un altre aspecte curiós d’aquesta cinta sobre la Guerra civil espanyola és que està contada des del punt de vista del bàndol nacional. Mario Casas dóna vida a Juan Castro, un cap de l’exèrict feixista que troba una mula amb la qual mantindrà una relació molt especial i entranyable, tant, que arriba a importa-li més la sort de la seva mula que guanyar la guerra. Per cert. el guió és de Juan Eslava Galán (premi Planeta per El secreto del unicornio).

Gràcies a CineCiutat, podem veure en VOSE una de les pel·lícules més sorprenents del 20012, candidata als Oscars, la qual cosa també sorprén ja que no es tracta precisament d’una cinta ‘fàcil’. Estam parlant de Bestias del sur salvaje. A una comunitat dels pantans del Mississipí, apartada del món per un immens dic, Hushpuppy, de sis anys, és a punt de quedar-se òrfena. Fa temps que la seva mare es va anar, i el seu adorat i pare sempre va gat. Hushpuppy ha d’arreglar-les-hi com pugui en aquest mitjà hostil, aprendre a sobreviure lluitant contra els elements.

I ja en un plànol més comercial hi trobam Stoker, un drama familiar amb molt de trhiller dirigit per l’interessant Park Chang-wook (Old boy) i interpretat per Nicole Kidman i Mia Wasikowska i Matthew Goode. Índia Stoker perd al seu estimat pare i al seu millor amic Richard en un tràgic accident de trànsit el dia del seu 18 aniversari, la seva tranquil·la vida familiar es veu sacsejada. Amb una gran delicadesa, Índia mostra una actitud impassible que emmascara els profunds sentiments que només el seu pare podia entendre. Índia es veu llavors atreta cap al germà del seu pare, Charlie, que es presenta de manera inesperada en el funeral i decideix quedar-se amb ella i la seva mare, Evie. Al principi, Índia no confia en el seu encantador i misteriós oncle, però després descobrirà tot el que tenen en comú.

No crec que Objetivo: La Casa Blanca aporti res de nou al subgènere del cinema d”amenaces’. Canviam els dolents, dels islamistes passam als nord-coreans i ja està. L’únic reclam que veis és Morgan Freeman. Jo vos deix el trailer i vosaltres mateixos.

Per cert, ja es prepara la segona edició, el leitmotiv de la qual serà Les pors humanes.